El Club Bilderberg desembarca a Catalunya

L'hotel ha d’estar a prop d’un aeroport, totalment buit, i si hi ha un camp de golf al costat, millor. També ha de ser fàcil de vigilar i d’aïllar-lo del món exterior. Tot perquè els més poderosos del globus, un llarg centenar de governants, empresaris, polítics, banquers, intel·lectuals i dirigents d’organismes internacionals, es puguin reunir al llarg de quatre dies en total privacitat. Ells mateixos no poden portar escortes, ni assistents, ni secretaris, ni traductors. Només ells, en una sala gran, quatre vegades al dia. I fora de la sala, als passadissos, el bar, la piscina o el camp de golf. Per decidir, o almenys influir en el que es cou al món, des del preu del petroli fins a la invasió d’un país rebel, des del nom de futurs presidents fins a les crisis econòmiques. El seu hermetisme els ha donat la fama de ser conspiradors. És possible que el seu poder no arribi a aquest extrem, però són capaços de crear ambients, causar corrents i facilitar decisions.

La profecia de les ‘subprime’

Ho fan així cada any els membres del Club Bilderberg des que el 1954 van muntar la seva primera reunió elitista en un hotel d’Holanda per defensar els interessos del capitalisme davant l’empenta del comunisme de l’Europa de l’Est. Ara, per primera vegada s’ho munten a Catalunya, del 3 al 6 de juny, a l’Hotel Dolce de Sitges, un lloc aïllat al sud del poble costaner i fàcil de protegir perquè ningú molesti aquest club selecte i privat en les seves deliberacions, que, segons alguns exemples del passat, poden ser d’una gran importància per al futur mundial.
Dos exemples: ja a la reunió de maig del 2002, que es va celebrar a Virgínia (EUA), es va parlar clarament de la invasió –gairebé un any després– de l’Iraq; els participants van escoltar un dels convidats especials, el llavors secretari nord-americà de Defensa Donald Rumsfeld, que al seu torn va aprofitar per mesurar el suport a aquest atac. I quatre anys més tard es va filtrar un missatge preocupant des del si de Bilderberg: el mercat immobiliari dels Estats Units estava a punt d’explotar. Així, ja el 2006 els assistents van saber que era millor invertir en or que en immobles. Al cap d’un any, va esclatar la crisi de les hipoteques escombraries. I el setembre del 2008 va fer fallida Lehman Brothers, símbol de l’hecatombe financera.
La de Sitges és la tercera vegada que els Bilderberg es reuneixen a Espanya, després que el 1975, mesos abans de la mort de Franco, desembarquessin a Palma de Mallorca, i que el 1989 es veiessin a l’illa gallega d’A Toxa. L’elecció de Sitges també és un reflex de la creixent influència d’espanyols en el fòrum.
Amb el pas dels anys, el club ha perdut una mica l’halo conspiratiu i ultrasecret que el va acompanyar durant dècades. No obstant, sí que es manté el mutisme, a excepció d’algunes pomes podrides disposades a filtrar informacions amb el risc que mai més seran convidats. Mai fan rodes de premsa. Tot el que es diu allà dins és off the record.
La seva única concessió és que la vigília es facilitarà la llista dels participants i l’agenda dels temes. «Fins molt pocs dies abans de la nostra trobada ni coneixem aquesta agenda ni sabem exactament qui hi anirà finalment», assegura a aquest diari el professor universitari d’Economia Victor Halberstadt, que entre el 1980 i el 2000 va ser secretari general honorari del Grup Bilderberg i des del despatx del qual a Amsterdam s’organitza la conferència anual. Ni tan sols confirma que la reunió se celebrarà a Sitges: també això és, oficialment, un secret, encara que aquest any s’ha desvelat abans que mai (a l’abril) a través de Jim Tucker, un dels pocs periodistes que en les últimes dècades ha intentar desentranyar els secrets del club.

Els espanyols

Espanya hi estarà representada segurament per tres dels seus assistents habituals i que formen part del nucli dur del Bilderberg: la reina Sofia, el banquer Matías Rodríguez Inciarte, vicepresident del Santander, i Juan Luis Cebrián, conseller delegat de Prisa. Els dos últims van agafar el relleu, com a representants oficials d’Espanya, de l’empresari Jaime Carvajal i Urquijo, amic personal del rei Joan Carles, i que hi va acudir fidelment entre els anys 1981 i 1998.
Encara que això de la representació oficial tampoc és realment així: cada participant ve a títol personal, tots són iguals, i la seva posició a la sala es decideix pel cognom, per ordre alfabètic; no per rang, importància o antiguitat. Així que el comissari europeu Joaquín Almunia acostuma a seure al costat del tinent general Keith B. Alexander, director de l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units. I Juan María Nin, director general de La Caixa, va debutar l’any passat al costat de la reina Beatriu d’Holanda (la van situar allà per la N de Netherlands). Altres espanyols que van estar presents al fòrum a Grècia van ser el ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos; el llavors vicepresident Pedro Solbes; el secretari general de la Presidència, Bernardino León, i el president d’Acciona, José Manuel Entrecanales.

De Kissinger a Rockefeller

Tots ells debaten amb personalitats com l’exsecretari d’Estat nord-americà Henry Kissinger; el banquer David Rockefeller; els presidents dels bancs centrals i nacionals, ministres, expresidents de govern, banquers i molts executius de grans empreses, com Nokia, Coca-Cola, Pepsi, Airbus, Shell, Siemens, Novartis, Fiat (els Agnelli) i un llarg etcètera, a més d’alts càrrecs de conglomerats mediàtics com The Wall Street Journal, The New York Times i Die Zeit.
Kissinger i Rockefeller han format part des del principi del nucli dur, el denominat Comitè de Savis, que en els últims anys dirigeix el belga Etienne Davignon. Al voltant d’aquests homes poderosos orbiten una quarantena de socis fixos (dues terceres parts d’Europa, la resta dels EUA i el Canadà) que formen el comitè de direcció. I tots aquests, al seu torn, poden invitar a cada reunió del Bilderberg dues persones més (sempre una combinació de polític i banquer, o polític i intel·lectual) que consideren que poden aportar el seu gra de sorra a les quatre sessions diàries.
Això és així excepte els dissabtes, quan el matí o la tarda es reserven per a la diversió, preferentment jugar a golf. Un granet de sorra molt breu, en primera instància, ja que el nombre d’assistents sol sobrepassar els 130 i les sessions s’assemblen al programa 59 segons: cada membre té un minut per exposar les seves opinions, idees i iniciatives.
Fins a aquí la part formal, que es coneix en part gràcies a la desena de llibres que periodistes, escriptors i investigadors han dedicat a un grup selecte que per la seva opacitat pública sempre ha atret l’interès d’aficionats a les teories de la conspiració. Per aquest motiu els Bilderberg també són coneguts com «els amos del món» o «el gran govern mundial a l’ombra» que seria el responsable real de com està configurat el món, sobretot en l’aspecte econòmic, amb l’auge desenfrenat del capitalisme en els anys previs a la crisi actual.
És casualitat que la trobada del Bilderberg se celebrés l’any passat a Grècia, poc temps abans de la caiguda de l’economia d’aquest país. «Però no recordo que parléssim ni tan sols de l’economia de Grècia en particular, com tampoc em sembla probable que aquest any parlem d’Espanya –afirma Victor Halberstadt–, encara que és ­normal que debatem l’actualitat política i econòmica en el món».
Una actualitat que, a vegades, es fa molt notòria poc després de celebrar-se la trobada. Així, van assistir com a convidats al Grup Bilderberg homes com Bill Clinton, Barack Obama i Tony Blair l’any abans que aconseguissin la presidència del seu país (els dos primers) o el lideratge del seu partit. Per a alguns, l’aprovació de part dels homes (i poques dones) influents del Grup Bilderberg significa el passaport cap al lideratge polític.
Però més que fer pujar nous líders –es diu fins i tot que el 1975 a Palma es va escollir Adolfo Suárez com el president postfranquista– les trobades serveixen per establir el fonament d’un govern únic, un grup de persones sense fronteres i amb només tres monedes en circulació: l’euro, el dòlar i una per a l’Àsia, com ara el ien. Circula una cita de David Rockefeller de fa 40 anys en la qual manifestava que «el món està preparat per caminar cap a un govern mundial. La sobirania supranacional d’una elit intel·lectual i dels banquers mundials és preferible a l’autodeterminació nacional practicada en els últims segles».
De passada, Rockefeller va agrair el respectuós silenci dels magnats multimèdia que han assistit sempre a les reuni ons, perquè el secretisme ha estat fonamental per poder debatre i decidir lliurement. Tot i així, nascut sota els auspicis de la CIA, en l’última dècada aquest secretisme s’ha anat perdent una mica, com confirma també un exalt càrrec del Govern espanyol, que prefereix preservar l’anonimat. «Les dues vegades que hi he participat no he tingut la sensació de formar part de cap societat secreta, ni de cap conspiració». Tot i això, el 6 de juny no hi haurà cap informe sobre els assumptes debatuts a Sitges.

elperiodico.com